El passat 24 d’octubre, dues professionals del Consorci vam assistir a la Jornada “Trencar el Silenci” per escoltar diferents experts en un tema incòmode i sovint també tabú: els abusos sexuals infantils (en endavant ASI). En aquest cas, la jornada estava centrada en la petita infància (0-6 anys). Va ser una jornada molt interessant que volem compartir amb altres professionals.

Destaquem resumidament alguns dels aspectes més rellevants de la jornada:

L’ASI en la petita infància esdevé doblement incòmode, difícil d’acceptar i imaginar, però no per això, deixa d’existir. La realitat de l’ASI és triplement tabú, perquè és parlar de maltractaments a infants, de sexualitat i de la família (cal tenir en compte que la majoria dels abusos a menors es donen dins la família, esberlant així el mite de “la família feliç”).

Si no es tracta l’ASI i no hi ha experiències de resiliència, pot provocar en els infants afectats, TRAUMES SEVERS, complexes i acumulatius. El dolor i el patiment causat per l’adult trastorna els processos d’organització de l’infant i en casos greus poden aparèixer trastorns mentals de tot tipus.

Com més petit és l’infant, més risc té la seva ment d’estructurar-se en un mitjà on la mentida i la perversió actuen. En l’abús sexual infantil, el contingut traumàtic que prima és la CONFUSIÓ perquè  les persones que han de donar  seguretat  i confiança perverteixen aquests conceptes. Sovint l’abusador manipula en un context afectiu com és el de la família.

En l’ASI a la petita infància, realitat i fantasia es confonen. Els abusadors poden pervertir aquesta característica evolutiva dels infants. L’ASI fa realitat el joc, la fantasia de l’infant. Però el joc s’acaba i amb ell la innocència i en certa manera la pròpia infància.

Sovint l’ASI es conserva en la ment com una experiència incompresa, no assimilada, que temps després, a vegades anys més tard i en moments vitals importants com un embaràs, el part, en sessions de teràpia… apareix DISSASSOCIAT, provocant sovint patologies diverses.

L’ASI és entès sobretot com un PROBLEMA DE SALUT i no només com un delicte, que cal tractar prioritàriament de manera terapèutica.

També es posen de manifest les MANCANCES DEL SISTEMA JUDICIAL que és a qui li pertoca condemnar aquests delictes. Es constata que dins el món judicial no hi ha professionals  formats en ASI i això fa  que  les  condemnes no siguin prou  justes  per les víctimes. Un  altre problema que posa de manifest aquest sistema, és que és un sistema adultista, que sovint  prioritza la  presumpció d’innocència de l’adult, del presumpte abusador. També, moltes vegades, durant els processos penals es té  en compte  només el relat  de les víctimes esperant que aquest sigui coherent, quan tots sabem que en un infant  víctima d’abús sexual, el que prima en el seu relat és la confusió. Per tot  això, es demana una sensibilització i una reforma  des de dins  del sistema  judicial per tal de que els delictes d’ASI no quedin impunes.

Un  altre tema  preocupant del sistema Judicial és la VICTIMITZACIÓ SECUNDÀRIA en que  l’infant  ha de declarar en  diferents  moments del  procés : en la fase d’instrucció, en el judici… Tot i que hi ha  hagut  algunes millores (víctima i abusador ja no han de ser presents a la mateixa  sala), des del el sistema  judicial s’han de poder replantejar més millores, sobretot des del  punt de vista de la víctima. Usar nens i nenes víctimes d’abús sexual com a prova en el sistema judicial per inculpar o declarar innocent al presumpte abusador és una forma de victimització secundària. També ho serien intervencions incoherents, abusives i/o indiferents que es donen tan en la xarxa familiar, com en el sistema de protecció. Les actuacions  que  es realitzin després de la revelació de l’abús són crucials  per  protegir a l’infant.

També cal remarcar DIFICULTATS I LIMITACIONS DEL SISTEMA DE PROTECCIÓ a la infància. L’ASI  és un tema  que incomoda, que  no interessa perquè cal fer un esforç per imaginar que està passant.  fàcilment podem silenciar l’ASI. És un tema que hauria d’estar molt més  present en els diferents àmbits professionals. Els professionals que podem estar en contacte amb víctimes d’abús, a vegades no tenim  incorporat que  l’ASI es pot donar i, quan  passa,  fàcilment  mirem cap un altre costat i és després amb el temps que podem  valorar que  aquell  abús  ens va ser comunicat d’alguna manera. Cal comunicar per poder aturar l’ASI. El treball terapèutic curós, respectant el temps i les capacitats de cada infant, pot ajudar-los a assimilar aquestes dures experiències, alhora que també ens ajuda als professionals a mantenir l’esperança en la nostra feina, oferint un marc de confiança tant necessari per les persones que han patit el dolor de l’abús.

Es constata que la ciència, la neurobiologia, la psicologia evolutiva, la teoria del vincle, la de la resiliència… han avançat molt amb els anys, però aquests  avenços  no s’estan aplicant  de forma  pràctica per tal d’afavorir la  millora de les condicions de vida dels infants.

Els experts ens diuen que hi ha un estancament, que l’ASI s’ha tornat a tapar, ha tornat a ser silenciat.

EL VINCLE  AFECTIU SEGUR que es pot donar a un infant és un fre biològic a l’abús. S’ha comprovat que quan es dóna un vincle segur, les persones que han tingut un bon tracte a la infància no abusen. La construcció d’un vincle segur és la millor prevenció contra l’abús. Els  professionals hem de posar èmfasi en treballar aquest vincle entre pares/fills. Els pares que  intervenen en la criança dels seus fills perceben aquests com a subjecte. Si  aquest vincle no hi ha sigut es corre el risc de cosificar els fills, percebre’ls com a objecte, podent arribar amb més facilitat a l’ASI.

Es coincideix també en que el diagnòstic i la valoració del possible abús és fonamental i que calen professionals experts per dur-lo a terme. Es demana que aquest es realitzi en una UNITAT ESPECIALITZADA en abusos. El diagnòstic de l’ASI sempre és difícil de fer i cal experiència i expertesa en el tema. Es demana també que una vegada sigui confirmat l’abús, les mateixes unitats ho denunciïn al sistema judicial. Així mateix, es pot utilitzar el diagnòstic per la denúncia per tal de que la víctima hagi de passar per les menys declaracions i valoracions  possibles, fen prevaldre sempre el principi de la mínima  intervenció professional.

També, i ja per acabar, es destaca la conveniència del TREBALL EN XARXA, amb tota la xarxa de professionals de referència de la família per poder realitzar les intervencions més adients. Continua havent-hi buits importants per poder tenir bones pràctiques. Tots els professionals hem d’implicar-nos més en aquest tema. Hem de COMUNICAR, que no vol dir denunciar (denunciar ho ha de fer la víctima  i/o la seva família i el ministeri fiscal). Moltes vegades els casos no es notifiquen per por, per ignorància, per pensar que no és cert…

Així doncs, cal diagnosticar per intervenir, per parar l’abús i per, sobretot, REPARAR.

“Els nens i les nenes es mereixen el millor dels adults perquè segueixen sent el millor que som capaços de produir”. Jorge Barudy.

Esther Vilarrasa, treballadora social de l’EAIA i Roser Ginabreda, educadora social del Servei 0-3.

Agraïments: Núria Torrent per la correcció del català i Clàudia Descamps pel dibuix i la fotografia.