Moltes vegades pensava què feia en el meu dia a dia com a treballadora social i com ho feia. Jo mateixa em responia: atenc i atenc a persones que s’han citat per parlar amb mi. Intento donar resposta a les seves demandes; intento ser ràpida amb les gestions que les entrevistes em generen; intento, amb menys èxit, registrar les dades; intento, també amb un èxit relativament baix, posar-me al dia de les noves tecnologies que altres companyes dominen a la perfecció, etc. Però, allò que tenia clar era que, sobretot, intentava atendre “bé” a les persones.
Sempre la paraula “intentar”. Ho he aconseguit mai? Doncs, la veritat és que no ho sé.
Quantes vegades tinc la sensació de no donar l’abast, de no tenir les “coses“ com jo voldria, d’haver donat una resposta no del tot encertada, de tenir pressa per canviar quelcom, de no demanar més ajuda a altres professionals? Dia per altre.
Si acostumes a tenir dubtes només falta que, de cop i volta, et diguin que ens assentem, parlem de la nostra feina, de la nostra manera d’actuar com a professionals tenint la mirada posada en l’usuari; és a dir, en aquella persona per la qual nosaltres treballem.
Ja tenim més dubtes dins nostre. Algunes coses que tenies claríssimes ara no ho són tant. Aquests últims mesos m’he fet aquesta pregunta. Si jo sóc usuària d’un servei social tindré les mateixes oportunitats, la mateixa resposta, em sentiré igual davant d’ell o davant d’un altre professional? Doncs no. No tots treballem igual, treballem amb un objectiu semblant però amb matisos importants diferents, no tenim les mateixes capacitats ni professionals ni personals. Treballem per l’usuari i amb l’usuari?
Doncs ja cal que m’hi esmeri, perquè els usuaris del servei no tenen cap culpa d’haver-li tocat un o altre professional.
Quin és el meu objectiu? Doncs que el meu usuari, sigui nen, adult o gran tingui la màxima autonomia possible.
Com el vull tractar? Amb rigorositat i seriositat, per això m’he de formar. He de tenir uns criteris clars, he de deixar clar allò que puc fer i malgrat em costi molt també he de deixar clar allò que no puc fer, he d’arribar a un compromís ferm amb la persona i per damunt de tot he de tenir una actitud basada amb el respecte. Resumint, he d’atendre com jo voldria que m’atenguessin, ni més ni menys. Primer he de ser persona i després professional. He de tenir clar què és el que sé fer millor i el que no sé fer.
La meva professió és important; seriosa, delicada, complexa i senzilla alhora. Em provoca sentiments de satisfacció i de ràbia, em provoca veure el color negre de certs moments de la vida, el color verd de l’esperança i el color blau turquesa de la serenitat, em provoca viure la meva vida diferent.
Em dic a mi mateixa: mira que és important la meva professió, som confidents i guardadors dels secrets de les persones. El meu amic metge fa proves per aconseguir un bon diagnòstic i a partir d’aquí tenir un bon resultat. Jo també faig un altre tipus de proves i en trec un diagnòstic, però no tinc res a fer, res a pensar, res a aconseguir si la persona que tinc a davant no em té confiança. Treballo a partir de la confiança.
Quan escoltes a la persona que tens davant te n’adones que estàs treballant a partir de la confiança que generes amb ella. Ella t’està confiant un moment de la seva vida que és únic i com tots sabem segurament complicat, preocupant i íntim.
Nosaltres amb el nostre treball de formiguetes som grans coneixedors dels sentiments personals i familiars, de les seves relacions, dels seus punts forts i no tant forts. Tot allò que intervindrem o deixarem d’intervenir afectarà en la dinàmica d’aquelles persones que es poden assemblar més o menys a nosaltres. Són persones i un dia o altre nosaltres podem estar al seu lloc.
Em puc imaginar tenint 80 anys i estar parlant amb la meva treballadora social i ric perquè me la imagino i em pregunto: Em sabrà entendre? Creurà que són tonteries allò que li estic dient? Li tindré confiança? (si no li tinc no hi tornaré més); Respectarà la meva voluntat? Vetllarà per mi? Em farà preguntes que em faran pensar o em donarà la resposta ella? (seré gran però no estúpida); Em mirarà i m’escoltarà?
I ja no goso ni pensar si mai necessito alguna informació, suport o orientació d’una treballadora social davant d’una malaltia o problema important d’algun familiar. Ja cal que m’atengui bé perquè en aquests moments estaré molt tova, molt preocupada, molt angoixada, potser no seré coherent i necessitaré comprensió, fermesa i molta mà esquerra. Necessitaré que ens vegi com a persones, amb tota la nostra complexitat i en trauré molt més profit si treballa conjuntament amb els professionals que en aquells moments ens envoltin.
Si arribo als 80 o 90 anys, m’ avergonyiré de dir-li a la meva treballadora social que jo també ho vaig ser?
Tots podem ser usuaris del nostre servei; tots, un moment o altre de la vida, hem necessitat un cop de mà. Estic disposada a continuar donant cops de mà, o cops de colze, en moments difícils com l’actual?
Aquesta és una professió de rigor i seriositat. La nostra intervenció, juntament amb la d’altres companys de professions diferents, permet, amb esforç i professionalitat, millorar la qualitat de vida de les persones per les quals treballem. Això no és un tòpic, no és un dir per dir. Moltes vegades ho aconseguim i, per la manera de ser, ens costa valorar els nostres petits èxits, la suma dels quals són l’èxit del nostre equip.
Moltes preguntes i cadascú trobarà les seves respostes.
Anna Maria Pijuan és treballadora social del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa
Moltes felicitats Anna!!! És un article preciós i sobretot molt i molt sincer.
Tenim una feina molt complicada, més del que es pugui pensar bona part de la gent. Tenim una feina delicada perquè treballem amb persones i crec que és summament important tractar a aquestes persones com ens agradaria que ens tractéssin a nosaltres.
M’agrada veure que hi ha professionals amb modèstia de cara a la seva feina. No tenim una feina científica, ni en candena.. tenim una feina subjectiva i que com molt bé dius depèn de la gent que la desenvolupa.
Em preocupa el fet de pensar, com també dius, que «si jo sóc usuària d’un servei social tindré les mateixes oportunitats, la mateixa resposta, em sentiré igual davant d’ell o davant d’un altre professional? Doncs no. No tots treballem igual, treballem amb un objectiu semblant però amb matisos importants diferents, no tenim les mateixes capacitats ni professionals ni personals». Tens molta raó i pecisament per això, hem estat treballant mesos per poder definir una mica més la nostra feina i mirar de donar la millor qualitat a les nostres intervencions millorant les nostres apatituds però també les actituds.
M’agrada l’esperit crític que es llegeix en les teves línies! Això és escencial en la nostra feina: criticar-nos constructivament a nosaltres mateixos per continuar millorant.
Gràcies pel teu post!
Ole tu Anna Mª!
M’ha fet pensar, gràcies per l’escrit Anna Mª.
M’ha agradat molt l’escrit, felicitats i gràcies!!! Probablement necessitem de preguntes com les que fas en el teu article per avançar i millorar com a professionals.
Moltes gràcies!
Un escrit sincer, emotiu i profund. Cal tenir presents molts de les reflexions que fas per incorporar-les en la nostra pràctica diària. Gràcies per compartir la reflexió!
T’agraeixo aquest article , per la seva sinceritat i la seva professionalitat.. Puc sentir l’estimació cap a una professió que comparteixo.
Crec que un gran professional és aquell que es qüestiona contínuament el que està fent per poder millorar. Per tant t’agraeixo i t’encoratjo a continuar fent preguntes, per poder millorar la nostra intervenció i per tant la nostra professió.
Anna Maria m’ha agradat molt el que dius i com ho dius, amb aquesta proximitat i naturalitat
com si fos una conversa íntima entre dues persones. Tindré en compte especialment aquestes dues idees teves: que en la nostra feina ens hem de qüestionar sovint (per no dir sempre) el que fem i posar-nos en el lloc de l’ altre . Gràcies!!
Gràcies Anna Mª , per compartir aquelles reflexions…els professionals que creiem en la nostra professió sovint ens plantegem aquestes qüestions… i això ens permet millorar dia a dia… no podem deixar de reflexionar sobre el què fem, perquè ho fem i sobretot per qui ho fem…
Gràcies!!
Hola Anna Mª
Gràcies per les reflexions sinceres que fas. Incorporar la manera que m’agradaria ser atesa, és el model centrat en la persona que volem potenciar.
Roser
No sé exactament qui, deia: «La perfecció NO existeix, es un camí» Després de llegir-te m’ha vingut al cap. Pregem nota. No existeix, és un camí.
Hola Alfred!
Tens raó quan cites aquesta frase, però em sembla que a vegades ens serveix a tots plegats per quedar-nos més tranquils i no plantejar-nos reptes de millora. En el fons, la frase m’ha fet pensar en una altra cosa que no existeix, la utopia. La utopia no és real, però hem de lluitar per acostar-nos-hi, sabent que no hi arribarem mai, però com tu dius, fent camí, tirant cap endavant, segur que millorem coses del nostre dia a dia.
Gràcies per comentar!
Anna Maria,
un reconeixment molt sincer a l’esforç que has fet, el fet de reflexionar, posar-te en el lloc de l’altre i sobretot compartir-ho, que no sempre ens atrevim a fer-ho.
Que puguis continuar oferint aquests cops de mà i acompanyament a moltes persones i compartint totes aquestes reflexions que poden ajudar a tothom a pensar i a poder trobar les respostes més encertades.
Moltes gràcies !!
Anna Mª,
M’ha agradat molt l’escrit, les reflexions que hi fas, els interrogants que et planteges i ens planteges…
Aquesta finestra de reflexió que obres quan exposes que la franja entre ser l’usuari o ser el professional és tan minsa….que en realitat podríem dir que són dos cares d’una Unica moneda la trobo molt interessant. Com tu dius…tots ens podem trobar que necessitem ajuda.
Sovint , a mi m’ajuda tenir aquesta visió en el treball….em permet treballar des del cor, sense deixar de ser professional i em sembla que puc entendre una mica mes el patiment dels nostres usuaris, per desprès retornar-los-hi amb una mica més de claredat quelcom del seu funcionament com a pares, acollidors…Gràcies.
Moltes gràcies Anna Mª,
aquests comentaris i aquestes reflexions han d’estar sempre presents en les nostres intervencions perquè el respecte cap a l’altre i el bon tracte són dues eïnes importantíssimes per fer la nostra tasca.