Sovint caiem en l’error de pensar que els nostres grans són dèbils i vulnerables, és per això que des de la Unitat Mòbil del servei de Teleassistència a domicili de la Garrotxa, volem trencar una llança a favor seu.

Hem de reconèixer que comptem amb l’avantatge de que podem tractar amb els nostres usuaris en l’ambient més propici per poder conèixer-los més a fons, on ells i elles es troben més tranquils i còmodes: la seva pròpia llar.

A vegades els atenem en problemes de salut, caigudes, angoixes, etc. però també tenim el privilegi de poder visitar-los i gaudir d’una estoneta de conversa amb ells.

Si bé és cert que s’han afeblit a nivell físic, és durant aquestes converses quan ens adonem de la fortalesa dels nostres usuaris.

La majoria han passat la desgràcia d’una guerra i les seves conseqüències, varen haver de deixar els seus llocs d’origen per tenir una vida millor, han resistit i resisteixen malalties, han fet feines molt dures durant molts anys ja sigui a la fàbrica, al camp o com a artesans.

Sovint han perdut la seva parella, la única parella que han tingut tota la vida, i en el pitjor dels casos, han sobreviscut als seus fills.

Tot i així, els nostres grans s’esforcen en llevar-se cada matí, en seguir vivint sense molestar els altres ni haver-los de necessitar. Pel contrari, sempre estan disposats a donar un cop de mà als seus: van a buscar els nets a col·legi, cusen els baixos dels texans nous de la neta, fan el dinar al fill que ve de fora a treballar cada dia i dina amb la mare o el pare i, tot i que el diumenge ella és la convidada, fa els canelons perquè ningú els fa igual.

Quan els de casa son de vacances tenen cura de les mascotes, van a gimnàs, a tallers per a la memòria, a classes d’informàtica, d’anglès, surten cada dia a caminar perquè els hi recomana el metge i moltes altres coses més. I aquesta és sols la part visible.

Ens sentim orgullosos dels nostres usuaris per fer tot això, però molt més quan ens expliquen que s’han tornat a enamorar d’algú que va al mateix casal, o quan decideixen fer un viatge llarg a un lloc desconegut, quan fan voluntariat per ajudar als altres, quan volen aprendre a pintar o a tocar un instrument, quan engresquen els amics a anar a berenar cada diumenge ben vestits o fins i tot, quan volen començar de nou. Ens sentim orgullosos de tots aquells que no es limiten a viure esperant la mort.

He conegut joves emprenedors i valents, forts i intel·ligents, i ara que ja son grans, m’han demostrat que la vellesa sols es porta per fora en forma d’arrugues i el pas un xic més lent.

Volem donar les gràcies a tots els nostres usuaris i usuàries Garrotxins i Garrotxines, per obrir-nos les portes de casa seva en aquests mesos que la Unitat Mòbil porta funcionant, i per això us podem dir que és un plaer poder treballar amb tots i que això ens servirà per seguir treballant i donant sempre el millor servei enriquint-nos alhora de tots ells.

Pilar Mateo
Tècnica d’Unitat Mòbil DG04