12/05/2014 | Quin és el paper dels professionals del treball social? Quina és la finalitat de la seva feina? És l’acció social invisible a les nostres ciutats, o la fem invisible els treballadors socials? Com ha afectat la crisi als barris? S’han incrementat les desigualtats? Han desaparegut els drets socials que tant varen costar assolir? Quin és el nostre paper com a ciutadans alhora de vetllar per la defensa dels drets socials? Hi tenim algun paper com a individus? Totes aquestes qüestions es varen posar sobre la taula i es varen debatre el dijous 10 d’abril en el marc de la 4a edició dels Debats en Treball Social i Política Social, organitzats per la Universitat de Girona, el campus Arnau d’Escala, el col·legi oficial de treball social de Catalunya i la UNED, i en els quals diferents experts exposaven el seu punt de vista.

En primer lloc, la Mercè Ginesta – professora de treball social de la UdG – va començar parlant de la veu i visibilitat dels professionals de la intervenció social, i és que tal com afirmava un dels problemes de l’acció social és que esdevé invisible als ulls de la ciutadania o fins i tot que és difícil de visualitzar ja que sempre es focalitza aquest treball amb persones amb situació de vulnerabilitat. En aquest sentit, posava damunt la taula el següent interrogant: el problema està en que no interessa que sigui visible, o en què els treballadors de l’acció social la fem invisible? Fins i tot anava més enllà, i afirmava que tot i ser treballadors que som experts en escoltar, no sabem fer-nos escoltar i és que ens trobem còmodes observant però no en ser observats. Tots aquests son símptomes que estem immersos en processos de canvis, i per això cal que el treballador social torni a la finalitat última del seu treball. Cal buscar el compromís més enllà dels nostres llocs de treball, i la Mercè traçava algunes de les línies per on es podria enfocar aquest ressorgiment de la professió com per exemple buscar aquell temps que ens falta i que fa que ens esgotem, treure’ns de sobre la idea de que el poc que fem no servirà – serveix i molt –, centrar-nos en lo positiu – en les fites aconseguides fruit del treball i el foment de l’autonomia –, sortir a estones del carrer per produir coneixement – estem tan avocats al treball del dia a dia que no recollim els processos i no fem recerca –, cercar les mirades de conjunt – sols es fa difícil d’aconseguir els canvis que perseguim-, fer més diagnòstics socials i avaluar les intervencions per canviar allò que no ha sortit del tot bé.

En segon lloc, l’Helena Cruz – membre de l’equip de recerca Barri i Crisi de l’IGOP – explicava quins han estat els impactes de la crisi en diferents barris on al llarg de la història han viscut el fenomen dels diferents processos migratoris que s’han donat a Catalunya, i detallava com s’han donat diverses dinàmiques de segregació que afecten als barris més desafavorits. Per tant, la recerca conclou que fruit de la crisi s’estan produint dinàmiques de segregació a diferents barris de Catalunya, i és per això que en una segona fase s’analitzaven les respostes ciutadanes enfront les dificultats d’aquests barris on les migracions han fet acte de presència. Finalment, destacava que els barris més resilients a la crisi eren aquells amb una població estable, amb un fort sentiment de pertinença, que compten amb una ciutadania activa, i on es produeixen relacions intenses i fins i tot d’enfrontaments puntuals entre les polítiques urbanes i socials.

En tercer lloc, en Rafael Ribó – Síndic de Greuges de Catalunya – posava damunt la taula la dicotomia entre polítiques públiques i inclusió, afirmant que es produeix una transgressió dels drets socials. És per això, que insistia en la necessitat de defensar aquests drets que tant va costar aconseguir i destacava el fet que els professionals de l’acció social però també els ciutadans han de denunciar aquelles falles de les institucions públiques. En aquest sentit, comentava que no cal estar en contra del sistema sinó de denunciar aquells problemes de l’administració pública que per ella mateixa no pot detectar. És a dir, com a ciutadans i professionals tenim a les nostres mans el vetllar per garantir els drets socials, ja que l’administració no és que no ho vulgui fer sinó que no arriba a tot arreu. El mateix síndic posava diferents exemples en aquest sentit, i on es visualitzava que problemes amb repercussió mediàtica havien servit per detectar els errors comesos en diferents processos i això havia estat molt útil per tal de garantir diversos drets dels ciutadans. Finalment, acabava la seva intervenció explicant com el treball dels professionals de l’acció social esdevé indispensable i més en moments com l’actual, ja que aquests son els que estan al carrer, els que escolten les necessitats de la gent i els que treballen per tal de garantir la seva autonomia i els seus drets.