El caputxí Joan Botam i l’ex-diputat David Fernàndez van protagonitzar un diàleg, convocat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Direcció General d’Afers Religiosos.

L’Institut Català Internacional per la Pau convoca anualment, des de l’any 2011, el Premi ICIP Constructors de Pau amb la finalitat de guardonar i reconèixer públicament a persones, entitats o institucions que han treballat i han contribuït de manera destacada i dilatada en el foment i la construcció de la pau.

El premi ICIP Constructors de Pau 2015 es va atorgar el pare caputxí Joan Botam per ser «impulsor de nombroses iniciatives vinculades a la pau i a l’ecumenisme, un dels principals introductors del pacifisme a Catalunya i un clar defensor del diàleg interreligiós i de la religió com a font de pau».

Amb motiu de l’atorgament del premi es va organitzar diferents actes, entre ells la taula de diàleg entre Joan Botam i David Fernàndez que es van conèixer per l’ocasió.

L’acte va començar amb el dilema sobre el posicionament de creients i no creients envers la construcció de la pau. Amb el compromís comú amb el pacifisme, fra Botam va matisar que ell preferia la distinció entre receptius i no receptius, com a conseqüència lògica del sentir-se integrat en el medi, en l’ecosistema, en l’univers. No es tracta d’un compromís opcional, sinó una resposta vital a l’escolta. Fernández hi aportava una visió complementària en remarcar la impossibilitat de construir la pau des del nihilisme i, per tant, la necessitat de la creença, que en el seu cas centrava en la condició humana, amb l’afegitó que, tal i com està el món, ja és molt.

El debat també girà al voltant de l’esperança. Botam explicava que la resistència, i la desobediència, no te les inventes, sinó que arriben quan estàs compromès amb un món millor: “Això no és pot basar en la ciència, sinó en l’esperança d’un món millor.”

Un altre punt d’acord, tot i que explicat amb paraules diferents, era l’essència de la persona de pau. El caputxí se centrava en no buscar estímuls o enemics fora d’un mateix: «Tota la dinàmica, en funció d’un equilibri emocional, comença en un mateix. És molt fàcil dir que els altres tenen la culpa, però la realitat és que els dimonis, els tens a dintre, i hi has de lluitar». Aquesta, i moltes altres idees, transitaven explícitament entre la generalització de l’àmbit religiós i l’actualitat política. Tal vegada, el cas més evident va ser quan el polític va explicitar la religió del diner com el sistema de creences més devastador, tant com a sistema de valors i vincle social, com també per l’ecosistema. El caputxí ho corroborà amb uns altres termes: l’enveja i l’egocentrisme.

Fernàndez: «SOLIDARITAT no és donar el que et sobra, sinó compartir el que tens». Botam: «No és ajudar a l’altre sinó sentirse’n corresponsable». «El que té drets és la persona, no la veritat ni la mentida» i la resposta d’en David Fernàndez a tota aquesta crida a la transformació radical va estar a l’alçada «si ho fem a la caputxina, ens en sortirem segur».