La societat està canviant d’una forma vertiginosa: nous nuclis familiars, noves formes de relació i comunicació, oportunitats de desenvolupament, necessitats, etc. per la qual cosa es fa imprescindible que les administracions i els serveis públics que han de donar resposta a la demanda que genera la ciutadania es posin al nivell de les exigències del moment. Per aquest motiu, l’Equip Bàsic d’Atenció Social del Consorci ha fet una aposta per tal de poder repensar el seu model d’atenció i adequar-se als nous temps.

Cal, com a equip, incorporar noves mirades i noves organitzacions que afavoreixin un nou enfocament en l’atenció de les persones. El gran repte no és només canviar d’organització, ni canviar les funcions dels professionals dins l’equip sinó que té a veure amb la manera com entenem l’altre. De quina marera mirem el ciutadà? I quan “mirem”, què veiem? possibilitats o necessitats?

Que la intervenció professional estigui enfocada cap a les potencialitats de la mateixa persona i/o família que consulta per tal d’afavorir la seva autonomia i la seva relació amb l’entorn, sempre des d’una visió integral, aporta sens dubte una millora, ja que habilita la mateixa persona i/o família i fa més útils els professionals. Aquesta forma de treball ha de respondre al model d’atenció centrat en les persones, que implica més exigència i compromís per a les dues bandes.

Per part dels serveis i dels professionals, implica una mirada més àmplia de la persona, la seva xarxa familiar i l’entorn, per garantir la informació necessària per tal que aquesta persona prengui les pròpies decisions. A més, fa millorar i aprofundir en el diagnòstic, ja que és la clau de pas per afinar bé les línies d’actuació que han d’aportar la millora. Estem parlant d’un diagnòstic integral on s’explorin les àrees personals i el pla de millora sigui pactat i consensuat per totes dues bandes.

En relació amb les persones, famílies i grups , cal un pas més en la coresponsabilització de les seves situacions i decisions, i així promoure el canvi, ser proactius en aconseguir la seva millora; en una paraula, ser més autònoms i exercir el dret a decidir sobre la seva vida. Més que mai, s’haurà de reconèixer el paper central de la persona en la seva atenció i que sigui ella mateixa qui arribi a exercir el control sobre la seva situació, i no pas que siguin els professionals, des del seu rol d’experts, els qui indiquin el que és més adequat. Ho resumeix molt bé la frase : “Cap decisió de mi, sense mi”.

L’atenció centrada en la persona ens brinda la possibilitat de repensar noves preguntes que ajudin a fer entendre a la persona que la seva vida és la conseqüència dels seus actes, dels seus pensaments i de les seves decisions. Aquest és el gran repte: com sortir de l’eterna roda on el sistema, massa vegades encara assistencialista, burocratitzat, ens condiciona la nostra intervenció, per tal de poder donar pas a una nova dimensió del treball social, on la capacitació, l’autonomia i la cohesió de la ciutadania siguin la bandera de la nostra intervenció.

Aquest nou enfocament afecta tots els tècnics dels Consorci, treballadors, responsables i òbviament també els polítics, que hauran d’assumir com a propis els nous reptes. Aquest relat surt de la reflexió i l’anàlisi que ha realitzat l’Equip Bàsic d’Atenció Social del Consorci durant el 2015.

Roser Coromina, coordinadora de l’Equip Bàsic d’Atenció Social del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

Font de la imatge destacada: In one way or another, we're all anchored to the people
de Massimiliano Tuveri a Flickr sota llicència Creative Commons