El 23 de desembre de 1938 va ser uns dels Nadals més tristos de la història de Catalunya: la guerra està perduda i l’exili és inevitable.

Catalunya havia estat, el 1938, la destinació de milers de ciutadans espanyols. Segons les estadístiques més fiables, unes 700.000 persones haurien buscat refugi en terres catalanes l’estiu d’aquell any, a la tardor la xifra arribà al milió d’ésser humans.

L’1 d’abril de 1939 acabava el conflicte bèl·lic que durant tres anys havia enfrontat franquistes i republicans, i s’iniciava el gran èxode de ciutadans republicans.

L’historiador Javier Rubio, en un dels millors estudis sobre l’exili republicà, quantifica en unes 470.000 les persones que van creuar la frontera amb França els dos primers mesos del 1939.

És impossible quantificar el nombre de catalans que formaven part d’aquesta immensa bossa humana, ja que tots els exiliats eren, a ulls de les autoritats franceses, espanyols. Amb tot, a partir del febrer del 1939 les autoritats de la Generalitat de Catalunya feren un cens, incomplet, que va permetre registrar el 60% dels catalans emigrats, els quals, globalment, depassaven els cent mil.

Països com França, l’Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica van ser els receptors i acollidors de la població que fugia.

Com que interessava que el nombre de refugiats no augmentés, els francesos van iniciar una campanya propagandística recomanant als exiliats que podien tornar a l’Espanya de Franco sense por de represàlies sempre que no haguessin comès delictes de sang. Els que accediren a les recomanacions franceses, van comprovar ben aviat que tot plegat era una farsa. Els càstigs en camps de concentració a la Península, penes de presó i afusellaments sistemàtics foren el perdó que Franco els preparà.

També ara parlem de refugiats, no són republicans. Majoritàriament són sirians, però també hi ha eritreus, somalis, afganesos, ucraïnesos, etc.

A Europa han arribat prop de 700.000 persones a través de la ruta del Mediterrani i han mort més de 3.000 persones, segons dades d’ACNUR.

No obstant, és la mateixa xifra que va acollir Catalunya a l’any 1938. El 86% de les persones refugiades al món són acollides als països més empobrits: Turquia, (1.700.000 persones), Líban (més d’1 milió de persones) i Irak (250.000 persones). En aquests moments els assentament més importants a Europa es dóna a Grècia i a Itàlia.

Què està passant amb les obligacions que estableixen els tractats internacions i europeus, que els obliga a acollir i brindar una adequada protecció a les persones mereixedores de protecció internacional?

Què està passant quant els esforços els posem en expulsar, reforçar fronteres i lluitar pel tràfic de persones?

Què està passant quan no ens demanen quines són les causes que afavoreixen el tràfic de persones?

Què està passant quan planifiquem l’arribada però tanquem les portes i reforcem els murs perquè no entrin ? I si entra… no el reconeixem!!

Hem perdut la memòria i potser estem perdent els valors, els principis democràtics. Potser només ens queda la por. Tant de bo, com diu Jordi Évole: «Pero se olvidan de una cosa: durante los últimos años hubo demasiada gente que perdió demasiadas cosas. Tantas que muchos han perdido hasta el miedo que tanto les inculcan», ens empassem la por, cridem a la solidaritat i a les ganes d’obrir les portes i de dir veritablement «Welcome refugees».

Rosario Mantero, tècnica del servei d’Atenció a la Comunitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

[divider top=»0″]

Font de la imatge destacada: Syrian Refugees de Freedom House a Flickr sota llicència Creative Commons