Per conèixer millor la professió, l’evolució i l’adaptació a les transformacions socials i culturals de l’entorn, parlem amb Xus Penas Campos, llevadora de l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. Fa 34 anys que treballa en aquest camp i va començar a Sant Privat i les Preses, ocupant una de les places d’assistència pública domiciliària que s’havien creat als territoris que no tenien centre d’assistència.

Parlem de la professió més antiga del món, de l’acompanyament i suport al part, dels diferents tipus d’acompanyaments segons la societat de la qual parlem, els costums, el nivell de desenvolupament… I també segons les persones que exerceixen aquesta professió, des de la pràctica, transmetent els coneixements de generació en generació de forma oral. És un moment molt intens de felicitat però que també pot ser molt intens de dolor. A qualsevol lloc pot néixer un bebè! Tot i que el desig de ser mare és molt important, en algunes ocasions quan neix un nadó es poden donar sentiments d’ambivalència en el sentit que allò que esperaves amb molta il·lusió requereix més esforç, dedicació, paciència, sacrifici… del que pensaves. Quan estàs davant un part és tot i ho has de donar tot: és el miracle de la vida. Encara que faci mesos que dura l’embaràs, en uns segons passes de ser una a ser dos o més…

Davant de cada dona, de cada entorn, de cada circumstància… comptem amb una experiència i una saviesa transmesa al llarg dels anys i de la vida. De fet, no caldria res més que dues mans per recollir el nadó. I l’acompanyament per part d’una llevadora (professional de la salut) per prendre mesures si es presenten dificultats. Hi ha hagut canvis socials que han ajudat les dones a tenir un paper més actiu en el seu part, a poder decidir si amb dolor o sense. Les dones tenen clar quin són els seus drets! I en aquest sentit la dona pot decidir què vol i què no.

El comportament de les dones, davant el part, està relacionat amb la seva cultura i amb les normes de la societat on ha crescut. Totes les dones, siguin de la cultura que siguin, es posen a prova davant un fet tant important com és el part, el naixement d’un fill o filla. I com una dona es comporta, és a dir, com s’expressa, això acaba sent un retrat de la seva vida, des del seu moviment a les seves expressions verbals… tot és un resum compactat de les seves vivències. Aquest comportament també es dóna davant la mort, dos moments claus: quan arribes i quan te’n vas.

Com s’ha incorporat la diversitat cultural en l’atenció a les dones? Jo diria que en el nostre entorn, al voltant d’un 30% a un 40% dels naixements que atenem són de mares i pares d’altres cultures¹. Hi ha molta diversitat en el nombre de fills segons el país d’origen, n’hi ha que en tenen 1 o 2 i d’altres 7 o 8.

En els inicis teníem molta dificultat de comunicació i tot i que podíem utilitzar el llenguatge no verbal, en les dones d’origen xinès no funcionava. Ens va costar entendre les dones gambianes, unes dones acostumades a parir sense dificultats al seu país, però aquí es devien trobar molt soles… I la por va provocar el bloqueig i la dificultat per parir. En aquell moment es van practicar moltes cesàries i en algun cas va ser complicat pel significat que això tenia en la vida de les dones i homes de la seva societat. La dificultat de comunicació també ens va obligar a incorporar la parella al part perquè fes de traductor i també perquè compartissin la responsabilitat. Aquí van tenir la primera contradicció, ja que en moltes societats el part és viscut com una festa de dones i per a les dones. Nosaltres van imposar el nostre punt de vista, no van pensar que n’hi havien d’altres. Parir en un lloc on no t’entenen… s’ha de ser molt valenta!

Hi ha diversitat, també en la criança? Sí. No hi ha una única manera d’atendre un nadó: és un procés d’aprenentatge en la interpretació de les necessitats del bebès per part dels cuidadors, especialment les mares, que han d’entendre el seu fill o filla en el dia a dia. Les dones gambianes porten sempre els nens penjats al cos fins que comencen a ser autònoms. Els porten sempre a sobre, fan les feines més dures, els nens mamen quan volen, són com cangurs. Per a elles la lactància materna no té cap dificultat ni cap problema: munyir-se els pits, treure’s la llet… Això ho fan amb una facilitat increïble i n’aprenen les unes de les altres. Alguns símptomes que pateixen els nadons, com els còlics dels lactants, que cada vegada hi ha més en la nostra societat, són inexistents en els fills de dones gambianes. És molt important aquest contacte permanent amb el bebè. Un aspecte que al principi ens va sorprendre molt en les dones gambianes va ser que en el primer contacte amb el nadó tenien una actitud que nosaltres interpretàvem com distant. En realitat, era una manera de protegir el bebè del mal d’ull. També pensaven que la primera llet, el calostre, era dolenta… en canvi, nosaltres la considerem molt bona des del punt de vista immunològic . I això ho han anat incorporant.

El temps és un dels aspectes que ens diferencien més els uns dels altres. Nosaltres vivim pendent del rellotge i elles no el tenen associat. Elles compten amb el suport de la xarxa familiar i comunitària. Nosaltres sovint ens quedem molt soles després del part, tot i els grups de suport entre mares. Aquest acompanyament i tutelatge cap les dones que tenen fills està una mica orfe en la nostra societat. Tenim un estat del benestar material molt elevat, però no en els aspectes emocionals. Li dediquem poc temps a tot el que és emocional. D’aquí que la maternitat, molt sovint, sigui complicada per a moltes dones de la nostra societat. No troben l’equilibri entre elles com a dones, la maternitat i el paper del pare.

La memòria històrica ens ajuda a trobar punts en comú. Les nostres estructures familiars eren de famílies nombroses, on àvies i tietes ocupaven un lloc important i sovint la criança era compartida entre elles. Ens passa amb altres temes com la mort neonatal, dins l’úter o els primers anys de vida, fet avui en dia poc freqüent en el nostre entorn, però present, molt dolorós i difícil d’acceptar. En canvi, les dones africanes tenen aquest fet incorporat, gairebé quasi totes en els seu país d’origen han passat per una experiència d’aquest tipus i saben acceptar-la, malgrat el dolor, com un fet de la vida.

Transferir i compartir els coneixements poden ser la clau per seguir aprenent les unes de les altres…

Xus Penas Campos, llevadora de l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa, conversant amb Rosario Mantero, tècnica del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

[divider top=»0″]

¹ Del total de naixements del 2014 a Olot, 310 nadons, el 33,87%, eren de pares estrangers (105 nadons)
Font: Dades del padró municipal de l’Ajuntament d’Olot

[divider top=»0″]

Font de la imatge destacada: Mamma Loves de adams5 a Flickr sota llicència Creative Commons