21/02/2014 | Els alumnes del postgrau “Resolució de conflictes i mediació comunitària” organitzat per la Fundació de l’ UdG visiten el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, per conèixer la nostra experiència.

“La nostra relació és com un tamboret, cadascú és un pota i si un de nosaltres falla, el tamboret va coix”, així és com el president de la comunitat de veïns explicava la seva visió als alumnes.

Sovint estem acostumats a que els projectes els presentin els tècnics la qual cosa comporta tenir una visió de la feina que es fa, però que no té en compte la repercussió ni la vivència de les persones a qui es destina. Realment amb aquell projecte, s’aconsegueix una millora dels objectius plantejats? Respon a les necessitats dels veïns/es? Esdevé útil per aquelles persones a qui s’adreça? Aquestes preguntes i altres, en ocasions, no s’acaben responent del tot, però en d’altres moments quan deixes que la gent participi descobreixes que les respostes són més complertes i corresponen als ciutadans que han participat. Això et fa avançar, veure realment si s’ha assolit el que es perseguia i t’exigeix millorar en la feina diària ja que realment es comprova si ha estat útil o no, i si aquesta respon a una necessitat concreta. Això és el que va passar el dissabte 15 de febrer amb la visita que van realitzar al projecte veïnatge i convivència del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa alumnes del postgrau en resolució de conflictes públics i mediació comunitària de la UdG.

Aquell dia, per presentar el projecte comptàvem amb representants del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, de l’Oficina d’Habitatge, i de dos presidents de comunitats de veïns d’Olot. Què vàrem explicar? Doncs la feina desenvolupada durant un any per un projecte que treballa, tal com va dir Miriam Paredes, per millorar la cohesió i convivència a partir de la intervenció a comunitats veïnals. Una feina que en Manel Montenegro – president de comunitat veïnal- comparava amb les tres potes d’una cadira. És a dir, per desenvolupar una activitat amb èxit com són les activitats dirigides a presidents de comunitats veïnals, calen tres potes. Una representada per l’Oficina d’Habitatge, i en la que la seva feina de suport, recolzament i assessorament sustenta part de la cadira. Una segona pota, representada per el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa qui promou accions per els presidents. I finalment, una tercera pota que dona equilibri i seguretat a la cadira formada per un grup de 4 presidents de comunitats veïnals que hi posen l’esforç, la direcció i les idees. Cadascuna de les potes és essencial alhora d’organitzar la trobada de presidents que es fa cada any, per exemple.

En definitiva, aquell dia, més enllà d’una activitat concreta, es va explicar als estudiants que a Olot no entenem cap altra manera de treball que no sigui el col·laboratiu, el comunitari. Un treball, on cadascú aporta el seu granet de sorra i que, tal com va dir en Jordi Bartrina – president de comunitat veïnal- s’assembla a la forma en com intentem cargolar un cargol. Al principi que el poses costa, no trobes el lloc on aguantar-lo, però un cop ho trobes volta tot sol. Probablement, el projecte veïnatge i convivència no s’entendria sense els veïns/es que hi participen, i aquest no seria el que és sense la voluntat de persones – presidents de comunitats veïnals- que de forma voluntària formen una de les potes essencials de la seva manera de fer.

Per acabar, com deien els presidents quan parlaven de la trobada de presidents, a vegades costa fer venir a la gent a les reunions, però quan acaben venint o un cop han entrat és fàcil que repeteixin perquè els és útil. I això, precisament és el que s’intenta entre tots els que formen o participen d’aquest projecte que s’emmarca en el pla per la inclusió i cohesió social d’Olot, que sigui útil i respongui a les necessitats dels veïns i veïnes de la ciutat d’Olot. I en això, estem.