El passat 29 d’abril de 2013, la Direcció General per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya i la Fundació CIDOB van organitzar les jornades “L’emigració des de Catalunya. Nous reptes en la gestió de la mobilitat”.

Uns mesos més tard, s’ha publicat un resum de les jornades, a les quals hi van participar acadèmics de reconegut prestigi com la demògrafa Anna Cabré, el sociòleg Lorenzo Chacón o l’economista Josep Oliver, entre altres. En aquesta publicació al bloc hem recollit algunes de les principals conclusions de la jornada.

Des de l’inici de la crisi econòmica la tendència dels moviments migratoris ha fet un gir important i les estadístiques mostren la marxa de catalans tant a l’estranger com a la resta de Espanya, tot i que sempre es tracta de dades orientatives i que difícilment es poden objectivar.

D’acord amb les xifres es poden identificar diferents perfils:

1) Immigrants recentment nacionalitzats espanyols que retornen als seus països d’origen o marxen cap a Bèlgica i França a la recerca de millors oportunitats.
2) Espanyols propers als 65 anys que retornaven a altres parts d’Espanya.
3) Grups de xinesos i pakistanesos que marxen també cap a altres parts d’Espanya.
4) Un grup majoritari de catalans, format per joves entre els 25 i els 35 anys, que emigren cap al Regne Unit, Alemanya, Estats Units o a països sud-americans.

Així mateix, d’aquest grup de joves catalans, es poden diferenciar tres perfils:

1) El jove format i amb recursos que parteix a l’estranger per voluntat pròpia i per millorar la seva preparació.
2) Els joves sense qualificacions i amb una posició precària que marxen com a últim recurs a la recerca d’oportunitats laborals.
3) I, finalment, s’identifica els nous europeus, és a dir, els ciutadans recentment nacionalitzats europeus que acostumen a marxar amb famílies senceres buscant més oportunitats en altres països.

En els dos darrers perfils es pot identificar els diferents problemes amb els que es troben els emigrants, com la incertesa jurídica, el rebuig social i la precarietat laboral.

Les entitats catalanes a l’estranger, organitzacions dedicades a la integració en el país d’acollida, als afers culturals o altres, s’han vist obligades a assumir com una tasca pròpia l’assessorament dels catalans que emigren a l’estranger, atès que molts marxen sense cap preparació prèvia i es troben completament desorientats en el nou país d’acollida.

Les institucions i organismes actuals s’han vist col·lapsats amb el sobtat creixement del nombre de catalans que han decidit emigrar. És molt important l’esforç de moltes organitzacions no governamentals en la tasca de donar suport i guiar als emigrants.

S’han d’evitar simplificacions que defineixin l’emigració com quelcom positiu o negatiu, tot dependrà de com reaccionin els actors implicats.

En definitiva, en primer lloc és necessari un reconeixement del fenomen, una anàlisi del que està passant i una implicació política que doni suport des del país d’origen. Cal no oblidar que és molt diferent la situació de la persona que emigra per necessitat que la de la persona que emigra per decisió personal, el qual disposa de més recursos propis i són moviments, normalment, més planificats, menys dolorosos.

Tampoc podem obviar la pèrdua que qualsevol emigració significa en l’àmbit personal i social, tant per a la persona com pel país d’origen. La necessitat que familiars i amics rebin el suport de tots nosaltres a través de les xarxes i creant vincles amb ells.

I, per últim, cal destacar la importància de la implicació política dels governs (no m’atreviré a dir per evitar que això no passi!) per implementar polítiques d’acollida que afavoreixin la incorporació a la nova societat.

Rosario Mantero, tècnica de l’Àrea d’Atenció a la Comunitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa