Taller de la V Jornada de Salut Mental Perinatal “Apego, vinculación adulta y psicopatología”

El passat 29 de setembre, al recinte de la Maternitat de Barcelona i dins la V Jornada de Salut Mental Perinatal, va tenir lloc el taller “Apego, vinculación adulta y psicopatología”, impartit per Arun S. Mansukhani, psicòleg, especialista en psicologia clínica, expert universitari en hipnosi i actualment subdirector de l’Institut Andalús de Sexologia i Psicologia.

El taller va consistir en una interessant exposició sobre el vincle segur, la importància de com s’estableix en etapes primerenques i la seva posterior influència en l’edat adulta.

Fins ara, hem tingut molta formació sobre el vincle, els diferents tipus de vincle que el bebè estableix amb la figura d’aferrament, què passa quan el que s’estableix no és segur… Però ha estat menys la formació que ens parla de la vinculació adulta, del comportament dels cuidadors segons el vincle que ells mateixos han establert (la transició del vincle infantil a la vinculació adulta).

El vincle en la infància (apego, aferrament)

Una de les primeres definicions del vincle (en castellà apego i en català aferrament) és la que va establir el psicòleg anglès John Bowlby, el 1969, i que diu que és aquella que genera un vincle afectiu fort entre l’infant i els seus cuidadors al llarg de les interaccions (el bebè activa el sistema cuidador de l’adult).
Amb el temps, diferents autors han anat ampliant aquesta definició:

• És un vincle primari.
• Constitueix un estat psicofisiològic i emocional intern, tant en l’infant com en l’adult.
• És essencial per a la supervivència.
• És un dels sistemes d’acció innats: s’activa en situacions estressants o perilloses.
• Etc.

Mansukhani ens diu que la teoria del vincle és àmpliament acceptada a nivell mundial en l’àmbit de la salut mental (sistèmics, conductistes, psicoanalítics…), tot i que, comenta, a EE.UU han sorgit alguns corrents “antivincle”, els quals diuen que el tipus de vincle no ho explica tot. Sí que es coincideix en la importància del vincle que s’estableix des de la infància.

Per què és tan important?

• Perquè és el principi organitzatiu al voltant del qual es forma el desenvolupament psicològic.
• Perquè és un factor de protecció contra les experiències adverses en la infància, tant per la prevenció com per la reparació.
• Perquè marcarà la pauta de les futures relacions.
• Perquè determina els mecanismes de regulació del jo (auto i coregulació).
• Perquè influeix en la imatge d’un mateix i en l’autoestima.
• Etc.

També ens diu que hi ha quatre variables que intervenen i defineixen el vincle:

• Base segura (permet obrir-se al món, explorar).
• Refugi segur (s’activa quan hi ha perill i pot ser més fort que la supervivència).
• Radi de seguretat. Activa la disponibilitat de l’adult.
• Ansietat de la separació (vegeu Mary Ainsworth i la Situació estranya).

I els tipus de vincle que s’estableixen:

• L’evitatiu (en un inici es va pensar que era el més sa perquè feia l’infant més independent, ja que no plorava quan la mare marxava): poca comunicació, poc contacte físic, l’infant no es relaxa a coll de la mare…
• L’ambivalent. Infants demandants, plor freqüent, dificultats de comunicació…
• El desorganitzat. Comportaments temorosos, poc o excessiu contacte físic, impulsivitat (no regulats emocionalment), tendència a l’aïllament o es mostren excessivament amistosos.
• El segur. Equilibri, menys plors, bona comunicació, contacte ocular i corporal. És el més sa.

Vinculació adulta i psicopatologia

L’exposició sobre el vincle en la infància es va acabar aquí. Aleshores es va continuar amb la vinculació adulta i la psicopatologia. Arribats a aquest punt, el ponent ja havia consumit gran part del temps i aquesta segona part va ser molt més ràpida del que hauríem desitjat.

Aquest n’és un petit resum:

Es va començar explicant que hi ha persones que estimen els seus fills, però que no s’ho passen bé amb ells (no hi ha vincle). El vincle proporciona interaccions càlides, que cobreixen la demanda. Hi ha un afecte positiu del cuidador. A diferència dels infants, ens diu que els adults podem tenir diferents tipus de vincle amb una mateixa persona.

Quines són les característiques dels cuidadors segons el tipus de vincle que han tingut?

• Cuidadors amb vincle segur: proximitat, atenció, afecte positiu, bona regulació (capacitat de reparació, capacitat per posar límits..), flexibilitat, autonomia.
• Cuidadors amb vincle ansiós ambivalent resistent: atenció selectiva, centrats més en si mateixos i les seves emocions, no hi ha límits, és l’infant qui els posa. Mostren patrons de dependència, inseguretat, baixa autoestima.
• Cuidadors amb vincle ansiós evitatiu: fredor emocional o bé intrusisme excessiu, mares ansioses, molta contenció i poca emoció.
• Cuidadors amb vincle desorganitzat: hostilitat, cuidadors absents, impulsivitat, dificultats d’autoregulació. Sovint són persones amb traumes aguts.

Malauradament va quedar pendent part de l’argumentació que feia referència a la psicopatologia que es pot desencadenar en l’adult segons la vinculació que ha establert durant la infància.

I, ja per acabar, afegeixo el que Jorge Barudy i altres autors expliquen en el llibre La inteligencia Maternal: “Quan hi ha un vincle afectiu de base segura aquest és persistent, involucra una persona específica (no es pot substituir per ningú més), l’infant se sent angoixat per la separació involuntària de l’altra persona i la relació és emocionalment significativa”. A més, podem afegir que marcarà les seves futures relacions.

Roser Ginabreda, educadora social del servei 0-3 del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

Font de la imatge destacada: Programa V Jornada de Salut Mental Perinatal - Sociedad Marcé Española (MARES)