LA MIRADA TRÀGICA DE LA DISCAPACITAT

3 de desembre. Dia internacional de les persones amb discapacitat

El que es fa evident al llarg de la història de la discapacitat és la dificultat de gestió de la diferència. Els constants moviments de la història per eliminar-la, separar-la, classificar-la, exposar-la, però sobretot per col·locar-la en un “altre” aliè a nosaltres. Aquestes maniobres de construcció i manteniment de l’atre “incapaç” parteixen del supòsit que la diferència sempre havia estat allà. Que ens havia estat donada per una naturalesa desencertada i, en conseqüència el tractament passava per corregir aquells organismes erronis. Per tant, per reparar els cossos o les ments inapropiats. El descobriment que hem fet el segle XXI és que la discapacitat no sempre havia estat allà, no ens venia donada per una naturalesa maldestra, sinó que neix de la mirada de l’altre.

Tarat, esguerrat, idiota, subnormal, imbècil, curt, malmès, coix, borni, geperut, catatònic, vegetal, retardat, mongòlic… Què ens passa amb els cossos i les ments no normatius?

“ Una de les expressions que ha fet fortuna en el món de l’educació és la metàfora que afirma “que una gallina no és una àguila defectuosa”, per explicar, per exemple que una nena no és un nen feble i lent a la classe d’educació física, o que un infant amb autisme no és cap relacions públiques nefast; ni un catalanoparlant, cap castellanoparlant maldestre. En general doncs, no té cap sentit descriure la diversitat humana en termes d’aberracions respecte d’un patró de normalitat que ni ha existit ni existeix ni existirà mai. Per això algunes persones catalogades tradicionalment com a discapacitades han començat a proclamar que la manera com funcionen els seus cossos és una expressió més de la diversitat humana i que el que cal canviar és el medi social” (Centeno)

Així, no només es tracta d’un canvi de llenguatge, sinó d’una transformació mental que afecta les maneres de concebre la vida, el món i el cos. No canviarem el panorama actual sense canviar la nostra manera de mirar i comprendre el món en què vivim. La vulnerabilitat, la diversitat, la fragilitat i la caducitat tenen a veure amb la vida. No hi ha cossos i ments millors que d’altres, com tampoc hi ha vides millors que d’altres.

La discapacitat i la dependència no és cosa d’uns quants ,forma part de la vida, però tenim una dificultat social per acceptar-ho. La vida humana necessita els altres permanentment per ser sostinguda, no podem existir sense aquests altres. La interdependència és la condició humana innegociable que no hem volgut o no hem sabut acceptar. Moltes violències dirigides contra les persones amb diversitat funcional responen a aquesta dificultat per acceptar-nos tal com som.

Ens cal somiar i seguir imaginant un món per a tots els cossos i les ments sense condicions.

Fragments extrets de la publicació Cossos i ments, la dignitat de la diferència d’Asun Pié Balaguer.

Podeu consultar el document sencer aquí.