Estratègies antirumors: una lectura crítica

Les estratègies antirumors apareixen a partir de la constatació d’una percepció social negativa relacionada amb la immigració, que es tradueix bàsicament en la proliferació i difusió incontrolada de diverses informacions poc precises, en el millor dels casos, i falses, en el pitjor, que deterioren la convivència i que enfronten els ciutadans en funció del seu origen. Davant d’aquesta realitat, les polítiques públiques pretenen incidir sobre aquesta situació social indesitjable amb la voluntat de generar canvis en les percepcions, evitar conflictes i crear un sentiment de pertinença mutu entre el conjunt de persones que conviuen en un mateix territori.

Les polítiques públiques de ciutadania i immigració de la Generalitat de Catalunya no impulsen mesures adreçades a la comunicació i a la lluita contra els rumors i els estereotips associats a la immigració fins ben entrada la primera dècada del 2000, justament en uns moments en què la societat catalana ha absorbit un contingent molt important de població estrangera que ha transformat de manera substancial la societat catalana, i ha fet emergir recels, pors i estigmes vers la immigració. Són pocs els municipis que han fixat les polítiques comunicatives com una de les principals prioritats polítiques i d’intervenció pel fet que el govern català ha impulsat, com a estratègia, desplegar plans d’aquest tipus en el conjunt del territori, sempre deixant un marge d’autonomia perquè els diferents municipis els puguin adaptar. És per aquest motiu que a Catalunya no es despleguen polítiques comunicatives de manera preventiva, sinó que la majoria es dissenyen i implementen de manera aïllada, una vegada ja existeix en el conjunt de la societat un discurs clarament distorsionat que dificulta encara més la ja de per si feixuga tasca de combatre rumors i prejudicis sobre les migracions.

Una de les característiques més rellevants d’aquestes estratègies és, al nostre parer, la constitució d’una xarxa que faciliti la col·laboració entre el govern municipal i les entitats de la ciutat, les quals decideixen actuar conjuntament en una política a favor de la cohesió social. I és que per implementar una estratègia d’aquestes característiques és molt necessari que l’Administració pública compti amb la complicitat i la col·laboració de la societat civil, ja que sovint els rumors i els prejudicis afecten la mateixa administració, que és percebuda per la societat d’acollida com a responsable d’actuacions injustes que suposadament signifiquen un tracte de favor cap als immigrants.

No obstant això, en el moment de bastir aquest model propi, s’ha obviat de forma generalitzada i reiterada la necessitat d’implementar una política proactiva que expliqui al conjunt de la població els canvis socials, polítics i econòmics que han esdevingut en aquest país durant la primera dècada de l’actual segle, arran de l’arribada important de població estrangera. Als canvis quantitatius derivats de l’augment de la població en més d’un milió de persones en els darrers tres lustres, s’hi ha d’afegir els canvis qualitatius, com ara que la diversitat ha emergit a Catalunya amb una força desconeguda fins al moment: a Catalunya es parlen més de 300 llengües, hi són presents més de 170 nacionalitats, s’hi practiquen les 15 principals religions…

Davant d’això, podem afirmar que: 1) existeix una necessitat evident de prevenir la socialització de discursos discriminatoris o xenòfobs que sovint prenen la forma d’estereotips o rumors, 2) des de les administracions s’ha començat a treballar en estratègies concretes, com les estratègies antirumors, per fer front a una rumorologia creixent, però d’una forma reactiva i sempre a remolc d’un malestar social creixent i 3) la majoria de plans que versen sobre immigració, ciutadania, inclusió, diversitat… no desenvolupen polítiques comunicatives proactives (que es podrien materialitzar en plans de comunicació institucionals) que permetin prevenir discursos discriminatoris o xenòfobs, sinó que solen optar per treballar des de la discreció, sota el principi de no fer soroll mediàtic.

La majoria de les estratègies antirumors es basen, de forma explícita, en la idea que “el desconeixement de l’altre, i els rumors, estereotips i prejudicis existents sobre aquest desconegut” són els principals factors que “dificulten les relacions de convivència” (Pla antirumors de Barcelona, 2009).

Una qüestió que ens suscita dubtes, i que haurà de ser objecte d’estudi, és saber si determinades campanyes antirumors contribueixen a legitimar el discurs que pretenen combatre. En primer lloc, perquè no sabem fins a quin punt, amb les campanyes publicitàries amb què es pretenen combatre els rumors, els amplifiquem i els fem més robustos en el mateix moment de desmentir-los. Això pot passar si aquestes campanyes es limiten a l’element informatiu i no formen part d’una estratègia comunicativa més àmplia. En segon lloc, perquè poden contribuir a accentuar la divisió entre els ciutadans “autòctons” –els que poden utilitzar lliurement els serveis públics sense necessitat de justificació- i els “estrangers” –de qui hem de desmentir aquest ús “il·legítim”-. La majoria de moviments d’emancipació col·lectius o comunitaris i de reclamació d’igualtat de drets en temes tan diversos com el gènere, LGTB o de discriminació racial no han basat els seus avenços a desmentir rumors i tòpics, sinó en la reivindicació de la seva condició de ciutadans i, per tant, de poder accedir als drets reconeguts pel conjunt de la ciutadania.

En el cas de la immigració, algunes de les campanyes antirumors analitzades no parteixen d’aquest reconeixement previ de drets, sinó que intenten desmentir el suposat abús de drets que ells practiquen. Així, d’alguna manera se’ls pot deixar de considerar “ciutadans” per intentar justificar que en realitat són uns “bons convidats”, que no “consumeixen” més d’allò que és oportú. Així, en campanyes en les quals s’intenta justificar que empren determinats serveis públics (per exemple, salut) d’una forma menys intensiva que la resta de ciutadans, podem estar explicant, implícitament, que l’ús que fan del servei no és un dret que els és propi, i que un ús més intensiu els és il·legítim. Aquestes consideracions, explicacions i justificacions cap a aquest ús intensiu no les tenim amb altres col·lectius com, per exemple, la gent gran, dels quals no ens plantegem que facin ús d’aquest servei de forma il·legítima.

Evidentment, ni totes les campanyes antirumors participen d’aquesta visió, ni les que ho fan parteixen de la mala fe, però sí que es fa necessària una reflexió per evitar els efectes negatius descrits. Les campanyes antirumors haurien de sustentar-se en campanyes d’afirmació de drets, on el missatge de les institucions fos que el conjunt de la ciutadania té el dret a participar de l’estat del benestar.

Trobem una altra dificultat en la contradicció entre el discurs que inspiren els plans de ciutadania i les declaracions públiques que moltes vegades fan els polítics responsables d’aquestes institucions. Cal, doncs, fer un pas més enllà i analitzar fins a quin punt els discursos institucionals, d’aquelles mateixes administracions que implementen estratègies antirumors són conformes als principis generals de la ciutadania inclusiva abans esmentats, o bé persegueixen altres finalitats. Així, ens cal reflexionar sobre la relació entre la comunicació institucional i la propagació de discursos xenòfobs.

Fins al moment, els plans de gestió de la diversitat aprovats a Catalunya, tant per les administracions locals com per la Generalitat de Catalunya, no han tingut prou en compte el pes que té el discurs com a forma de producció i reproducció de prejudicis. Així, poques vegades s’ha tingut en compte la importància cabdal que té una política comunicativa proactiva en el camp de la prevenció de prejudicis i, en darrera instància, del racisme. Cal, per tant, definir un discurs institucional global que consideri totes les facetes dels principis globals d’una ciutadania inclusiva.

Pere Cortada i Xevi Casademont, professors associats a la Universitat de Girona

[divider top=”0″]

Font de la imatge destacada: Verdulería barakaldesa de Jon Díez Supat a Flickr sota llicència Creative Commons